Els rituals funeraris més sorprenents del món: comiats únics per recordar els éssers estimats
La manera com les diferents cultures acomiaden els seus difunts és tan diversa com commovedora. Els rituals funeraris expressen creences religioses i espirituals, però també mostren com cada societat entén la mort i el record. En aquest article, et presentem set rituals sorprenents que ens parlen de respecte, comunitat i memòria, cadascun amb una bellesa i un significat profund.
Index
Noruega: enterrament aquàtic
En diverses tradicions del nord d’Europa, l’aigua forma part central dels rituals funeraris. Alguns pobles col·loquen els fèretres en penya-segats orientats cap al mar com a part del comiat simbòlic, abans de procedir a l’enterrament o la incineració. D’altres opten per fer servir l’aigua com a lloc final de descans. Una de les pràctiques més emblemàtiques és la de fer salpar el difunt en un vaixell funerari, que es deixa a la deriva pel riu o l’oceà. Aquest ritual simbolitza el retorn del cos a la natura o als déus, i connecta el comiat amb els elements considerats sagrats per la comunitat.
Índia: comiat als carrers de Varanasi
A Varanasi, una de les ciutats més sagrades de l’Índia, els difunts són portats en processó pels carrers fins a les ribes del riu Ganges. Els cossos van coberts amb teles de colors vius, com el vermell —que simbolitza la puresa— o el groc —associat al coneixement espiritual—, en funció de les virtuts del difunt. Un cop al riu, se’ls ruixa amb aigua sagrada abans de ser cremats en una de les fogueres rituals. Aquest comiat no és només un homenatge, sinó un pas essencial per ajudar l’ànima a alliberar-se del cicle de reencarnacions i arribar al moksha, la llibertat espiritual definitiva. Les cendres es llencen al Ganges, com a últim acte de purificació i retorn.
Iran: la torre del silenci
En la tradició zoroastriana —una antiga religió d’origen persa que defensa el respecte pels elements naturals com la terra, l’aigua i el foc—, els difunts no s’enterren ni es cremen. En lloc d’això, es col·loquen en una estructura elevada i circular anomenada dakhma, o torre del silenci, perquè els voltors en consumeixin el cos.
Aquest ritual evita que el cos, considerat impur després de la mort, contamini els elements sagrats. Lluny de ser una pràctica morbosa, representa una forma profunda de respecte pel cos i la natura. I és alhora una manera d’acomiadar-se del difunt sense alterar l’equilibri del món material.
Corea del Sud: cendres convertides en perles commemoratives
A Corea del Sud, una pràctica moderna transforma les cendres dels difunts en petites perles brillants, de colors com el rosa, el negre o el turquesa. Aquestes perles es guarden sovint en recipients de vidre i s’exposen a casa com una alternativa estètica a les urnes tradicionals. És una forma de mantenir present el record del difunt en el dia a dia, en un format que combina intimitat, bellesa i respecte.
Filipines: diversitat de rituals funeraris
A les Filipines, els rituals funeraris varien segons les regions i els pobles indígenes. Els Tinguian, una comunitat ancestral del nord de l’illa de Luzon, vesteixen els morts amb les seves millors robes i els col·loquen asseguts en cadires, sovint amb una cigarreta als llavis, com si encara fossin vius. Aquesta escenificació simbolitza el respecte i la continuïtat del vincle amb el difunt.
A la regió muntanyosa de Sagada, hi ha famílies que pengen els taüts als penya-segats per acostar els cossos més al cel. Es tracta d’una tradició que uneix espiritualitat i paisatge. Aquestes pràctiques reflecteixen la rica diversitat cultural del país i la seva manera de viure la mort: amb una barreja d’humor, respecte i connexió profunda amb els ancestres.
Tibet: jhator, l’últim acte de generositat
Al Tibet, la pràctica tradicional coneguda com jhator —literalment, ofrena als ocells— consisteix a exposar el cos del difunt en un lloc alt i aïllat, preferentment una gran roca cerimonial (anomenada durtro), perquè els voltors el consumeixin. Uns especialistes, anomenats rogyapas o trencadors de cossos, separen els òrgans, trenquen les extremitats i, a vegades, esmicolen els ossos fins convertir-los en pols. Aquesta pols després es barreja amb farina d’ordi per facilitar-ne la completa ingestió per part dels ocells.
El jhator és una cerimònia profunda i carregada de significat espiritual. En el budisme tibetà, el cos és considerat una etapa transitòria, i aquest ritual expressa el caràcter efímer de la vida. Alhora, és vist com un acte de generositat: permet que l’ànima s’alliberi i que el cos retorni a la natura, en el cicle constant de vida i mort.
Avui dia, el jhator encara es practica en diverses comunitats tibetanes, sobretot en zones rurals i monestirs tradicionals. Tanmateix, està sotmès a pressions: restriccions legals, la reducció de les poblacions de voltors i l’expansió de pràctiques funeràries més modernes.
Madagascar: famadihana, el gir dels ossos
A Madagascar, la tradició del Famadihana —coneguda com el gir dels ossos, perquè consisteix literalment a fer donar la volta als cossos dels avantpassats— se celebra cada pocs anys. Les famílies obren les tombes, en treuen els cossos, els emboliquen amb sudaris nous i dansen amb ells al ritme de la música tradicional. Aquest ritual expressa el vincle viu amb els morts i té com a objectiu honorar la seva memòria, afavorir el pas de l’ànima cap a l’altre món i reforçar els llaços familiars entre generacions.
