Columbaris, cremació i inhumació: 2.800 anys entre el foc i la terra
La manera com acomiadem els morts ha anat canviant al llarg del temps. Durant gairebé tres mil·lennis, hem passat de la cremació a la inhumació i, de nou, a la cremació.
Cap dels dos ritus ha deixat de practicar-se mai. En alguns moments un ha estat majoritari; en d’altres, minoritari. Tots dos han conviscut, amb més presència de l’un o de l’altre segons l’època.
Al llarg de la història, també ha canviat la relació entre la mort i la ciutat. Hi ha períodes en què el record es manté dins mateix de l’espai urbà habitat —fins i tot dins de casa, com a Çatalhöyük, on en època neolítica els morts es col·locaven sota el terra de les llars— o molt a prop del nucli urbà. D’altres en què s’allunya per motius sanitaris o ideològics.
Aquest recorregut històric dona context al creixement actual de la cremació i dels columbaris. Iniciatives com el Mausoleu Metropolità de Barcelona formen part d’aquesta evolució: recuperar la memòria dins la ciutat i integrar-la de nou en la vida quotidiana.
Index
Foc i terra a la Roma arcaica
A la Roma dels orígens —a partir del segle VIII aC, amb la monarquia i els primers segles de la República— no hi havia un únic costum funerari. Cremació i inhumació coexistien.
Les necròpolis més antigues mostren aquesta doble pràctica. En algunes tombes hi ha urnes amb cendres; en d’altres, cossos enterrats. Les famílies influïdes per tradicions etrusques tendien a inhumar, mentre que a partir del segle III–II aC la cremació es va estendre sobretot entre les elits urbanes.
El foc tenia un fort component simbòlic. Consumir el cos amb la flama significava purificació i el pas cap a una altra realitat. La terra mantenia el cos íntegre dins una tomba que es podia visitar i identificar amb el llinatge.
Des del principi, doncs, no hi ha un costum únic. Aquesta tensió entre foc i terra marcarà els segles següents.
La cremació es torna majoritària
A partir dels segles II i I aC, la cremació es converteix en la forma dominant d’enterrament a Roma. Les conquestes al Mediterrani oriental intensifiquen el contacte amb el món hel·lènic, on incinerar el cos era habitual. Les elits romanes adopten aquest costum com a part d’una nova cultura urbana influïda per aquests referents.
Hi ha tot un ritual. El cos es col·loca en una pira fora de la ciutat, es crema i les restes es recullen amb cura. Les cendres es dipositen en una urna amb una inscripció que identifica el difunt.
Les necròpolis mostren un augment d’urnes amb cendres en comparació amb les tombes d’inhumació. La cremació respon a una idea de purificació i també a una realitat urbana: ocupa menys espai en una ciutat que no deixa de créixer.
Quan la cremació es generalitza, les urnes necessiten un espai propi. És així com neixen els columbaris.
Què és un columbari?
El nom prové del llatí columba, que vol dir colom. Els romans van anomenar així aquests recintes funeraris perquè les parets, plenes de petits nínxols alineats, recordaven els colomers on nien els coloms.
En el món romà, el columbari no era un nínxol individual, sinó un recinte que agrupava desenes o centenars d’urnes. A l’interior, les cendres es col·locaven en aquests compartiments, sovint amb una inscripció que indicava el nom del difunt.
Eren espais subterranis o semisoterrats, situats fora dels límits sagrats de la ciutat. Alguns pertanyien a una sola família. D’altres eren col·lectius i servien sobretot per a esclaus alliberats, o lliberts, i treballadors urbans que no podien permetre’s un mausoleu propi.
No eren mausoleus monumentals. Eren espais ordenats, amb fileres regulars de nínxols, pensats per acollir moltes urnes en un mateix recinte.
La cremació havia guanyat pes. El columbari n’era la resposta arquitectònica.
Els columbaris en temps d’August
A finals del segle I aC, Roma és una ciutat que creix sense aturador. L’antiga zona funerària de l’Esquilí, on durant segles s’havien excavat fosses comunes amb cossos inhumats, es clausura i es transforma en jardins públics. Roma es reordena i dignifica els seus espais.
Els enterraments continuen prohibits dins del pomerium, el límit sagrat de la ciutat. La mort ha de quedar fora d’aquest perímetre. És en aquests espais perifèrics on els columbaris es multipliquen.
No són només espais funcionals. Les parets s’omplen d’inscripcions que esmenten el nom, l’origen o l’ofici del difunt. Per a molts lliberts, el columbari és una forma de reconeixement públic.
La mort continua fora del perímetre sagrat, però la memòria adopta una forma nova: endreçada, escrita, compartida.
El retorn de la inhumació al segle II després de Crist
Al segle II dC, la inhumació guanya terreny i, amb el temps, torna a ser majoritària.
El canvi no és sobtat. De fet, la inhumació mai no havia desaparegut del tot. Durant el segle I dC ja es documenten cada vegada més enterraments amb el cos intacte.
Diversos factors hi conflueixen. L’arqueòloga clàssica Barbara E. Borg ha assenyalat que el canvi no respon només a una moda. La inhumació ja havia anat guanyant terreny entre famílies que la reivindicaven com una pràctica romana antiga vinculada als orígens de la ciutat. Quan l’emperador Hadrià opta per aquest model, la legitima al màxim nivell i li dona un impuls decisiu. Al mateix temps, s’estenen noves sensibilitats religioses que atorguen més importància al cos i a la seva preservació.
Els tallers de sarcòfags tenen més feina. El foc perd centralitat i la terra recupera protagonisme. A partir del segle III, l’expansió del cristianisme reforça encara més aquesta preferència.
L’Edat Mitjana: comiat a la terra
Amb la consolidació del cristianisme a partir del segle IV, la inhumació esdevé la pràctica dominant a Europa occidental.
Enterrar el cos s’associa a l’esperança en la resurrecció. La cremació queda progressivament arraconada i, durant segles, pràcticament desapareix de l’àmbit cristià.
Els difunts s’enterren al costat de les esglésies o fins i tot a l’interior dels temples. El cementiri s’integra en la vida del poble. La mort torna a situar-se en el centre de la vida comunitària.
Durant tota l’Edat Mitjana, la terra és la forma gairebé exclusiva d’acomiadar els morts.
El segle XIX: torna el foc
A partir del segle XIX, la cremació reapareix a Europa després de gairebé mil anys en segon pla.
El context és ben diferent del que hi ha al món antic. Les ciutats creixen ràpidament amb la industrialització. Els cementiris, sovint situats dins dels nuclis urbans, generen preocupacions sanitàries. Metges i reformadors socials defensen alternatives que consideren més higièniques i racionals.
En aquest ambient neix el moviment cremacionista. A la dècada de 1870 s’inaugura a Milà el primer crematori modern d’Europa. Poc després se n’obren a Alemanya i al Regne Unit.
La cremació deixa de ser una pràctica vinculada a creences antigues i es presenta com una opció associada a la modernitat, la ciència i la planificació urbana.
El foc torna, però amb un significat nou.
Segles XX i XXI: de l’alternativa a la norma
Al llarg del segle XX, la cremació deixa de ser una opció minoritària i passa a ser la norma en molts països.
La societat es secularitza i la decisió sobre què fer amb les restes de l’ésser estimat esdevé més personal. Les famílies es desplacen, canvien de ciutat o de país, i la cremació ofereix més flexibilitat. També l’Església catòlica adapta la seva posició: el 1963 autoritza la pràctica sota determinades condicions, i les instruccions posteriors en regulen la conservació de les cendres.
Avui, en alguns països com el Japó, la cremació supera el 99% dels casos. En molts estats europeus se situa per sobre del 70%. A Espanya, ja supera la meitat de les defuncions anuals, segons PANASEF, la patronal de les empreses de serveis funeraris.
Per aprofundir en la història de la cremació, la inhumació i els columbaris
Aquests són alguns dels estudis, articles i continguts que ens han orientat en l’elaboració d’aquest article sobre la història dels columbaris i sobre com ha evolucionat la percepció de la inhumació i la cremació.
- Deaths’ Mansions: The Columbaria of Imperial Rome, World History Encyclopedia.
- Reviving Tradition in Hadrianic Rome: From Incineration to Inhumation, Barbara E. Borg (Cambridge University Press).
- Columbarium, Encyclopaedia Britannica.
- Burial, Encyclopaedia Britannica.
- International Cremation Statistics (2024), Cremation Society of Great Britain.
