Per què guardem objectes de les persones que ja no hi són
Hi ha objectes dels quals costa desprendre’s quan algú ja no hi és. Una camisa, unes sabates o un rellotge. No els conservem pel seu valor material. Sovint són coses petites, però tenen un significat en el dol que va molt més enllà de l’objecte en si.
Després d’una mort, sovint arriba un moment en què ens plantegem on posem les coses de la persona que hem perdut. Què en fem? Les deixem on són, les guardem en un altre lloc, les regalem a persones del nostre entorn que puguin aprofitar-les i apreciar aquest gest, o en fem donació a persones que puguin necessitar, per exemple, la roba. I és en aquest moment quan descobrim que no es tracta només d’objectes, perquè també tenen molt a veure amb el record, amb el vincle i amb el temps que cadascú necessita per assumir l’absència d’algú estimat.
Index
El que diu la psicologia sobre conservar objectes
La psicologia fa temps que explica que, després d’una pèrdua, el vincle amb la persona no desapareix de cop. Canvia. Per això, conservar certs objectes no s’ha d’entendre necessàriament com una resistència a acceptar la realitat, sinó com una manera de donar forma al record.
Aquests objectes poden ajudar a fer més gradual el dol. Fan tangible una absència que, al començament, costa d’assumir. No substitueixen la persona estimada, però sí que poden ser un punt on recolzar-nos. Una manera efectiva de mantenir a prop allò que encara costa deixar enrere.
Com ajuden els objectes en el dol
Quan guardem un objecte, no estem només preservant una cosa material. Hi associem records rellevants. Moments concrets, hàbits, maneres de fer.
Una peça de roba té una gran capacitat d’evocació. Un rellotge pot fer-nos pensar en la manera com aquella persona estimada el consultava o com s’ajustava la corretja.
Per això, aquests objectes no substitueixen la persona. Però ajuden a fer el dol més gradual. Eviten una ruptura brusca i donen temps per assimilar la pèrdua.
El ‘pensament màgic’ en el dol
Al llibre The Year of Magical Thinking, la reconeguda autora Joan Didion explica què va sentir després de la mort del seu marit. En aquesta obra literària, que va rebre el National Book Award l’any 2005 i es va adaptar al teatre, relata que, quan va començar a revisar les seves coses, no va poder desfer-se de les seves sabates.
Sabia que no les faria servir. Però tampoc podia separar-se’n.
Tal com escriu, no podia fer-ho perquè pensava que les necessitaria si tornava, tot i que racionalment sabia que no ho faria.
Ella mateixa identifica aquest tipus de pensament com a magical thinking, o pensament màgic. No és una decisió racional. És una manera de poder encaixar una realitat que encara costa d’assumir.
Què ens diu l’experiència de Joan Didion
El que explica Joan Didion no és excepcional. Moltes persones viuen situacions semblants després d’una pèrdua.
Una part de nosaltres entén el que ha passat. Sap que la persona no tornarà. Però una altra part encara no ho pot assumir del tot.
Per això, guardar un objecte no és negar la pèrdua. És donar-se temps. Un temps necessari per anar digerint, a poc a poc, una absència que no s’assumeix de cop.
Objectes amb significat
Arriba un moment en què acabem guardant algunes coses i no conservant-ne d’altres.
El que importa no és tant l’objecte. És el que representa. Un record, una relació, una etapa de la vida.
I potser, també, una manera de seguir endavant.
