Per què el vincle amb una persona estimada no s’esvaeix
De vegades, ens passa alguna cosa important i el primer impuls és compartir-la amb una persona que hem perdut, que ja no tenim amb nosaltres.
Pot ser una bona notícia, una preocupació o una decisió difícil. També és habitual demanar-se què n’hauria pensat aquella persona o recordar què acostumava a dir en situacions semblants.
Moltes persones viuen experiències així després de la mort d’un familiar o d’una persona estimada. Per què passa? I què ens diu això sobre la relació que mantenim amb qui ja no hi és?
Index
El vincle no desapareix
Durant molts anys, es va pensar que superar el dol significava acceptar la pèrdua i deixar enrere el vincle amb la persona que havia mort.
Però l’experiència de moltes famílies apuntava en una altra direcció.
Als anys noranta, els investigadors Dennis Klass, Phyllis Silverman i Steven Nickman van començar a estudiar aquesta realitat amb més atenció. El que van descobrir no era una excepció ni una conducta gens habitual. Era una experiència que es repetia una i altra vegada.
En certa manera, van posar nom a una realitat que moltes persones ja coneixien. La van anomenar continuing bonds (vincles que continuen): la idea que la relació amb una persona estimada no desapareix necessàriament després de la seva mort.
Com continua aquesta relació
Per a cada persona és diferent. No hi ha una única manera de mantenir el vincle amb qui ha mort. Però hi ha experiències que es repeteixen més i que ajuden a entendre com aquesta relació segueix formant part de la vida.
Pensar què n’hauria dit
De vegades, davant d’una decisió important, una dificultat o una situació inesperada, ens ve al cap què n’hauria opinat aquella persona. No es tracta d’imaginar una conversa sencera, sinó de recordar una manera de veure les coses que continua tenint un significat i un valor per a nosaltres.
Continuar explicant-li coses
Algunes persones segueixen parlant mentalment amb qui ha mort o senten la necessitat d’explicar-li certes coses. Pot semblar sorprenent, però és una experiència molt més habitual del que podem imaginar. Per a moltes persones, forma part d’una relació que ha canviat, però que no ha desaparegut.
Mantenir alguns costums compartits
Hi ha qui continua preparant un àpat especial en una data concreta, visitant un lloc significatiu o repetint una tradició familiar que compartia amb aquella persona. Són maneres de mantenir viu un vincle que va formar part de la nostra vida durant anys.
Fer lloc al record
No sempre és el record qui ens ve a buscar. A vegades també busquem moments o espais per recordar. Pot ser visitant un lloc especial, mirant fotografies o dedicant una estona tranquil·la a pensar en aquella persona. Fer lloc al record és una manera de reconèixer la importància que aquell ésser estimat continua tenint en la nostra història vital.
Una realitat que va més enllà de la societat occidental
Quan els investigadors van començar a estudiar aquestes experiències, la major part de les seves observacions provenien de grups de pares nord-americans que havien perdut un fill.
Amb el temps, es van començar a preguntar si allò que observaven era una experiència pròpia d’aquelles famílies o si també era present en altres cultures.
Les mateixes necessitats, formes diferents
La resposta va ser sorprenent. En estudiar rituals tradicionals japonesos dedicats als avantpassats, van trobar comportaments que els resultaven molt familiars.
Els pares nord-americans encenien espelmes, escrivien cartes als fills o reservaven moments especials per recordar-los. Al Japó, festivitats tradicionals com l’Obon mantenen viva des de fa segles la relació amb els avantpassats.
Les formes eren diferents. La cultura també. Però la necessitat de fons era ben similar.
Això ajuda a entendre una cosa important. Mantenir un vincle amb qui ha mort no és una experiència excepcional ni pròpia d’una cultura concreta. Persones separades per milers de quilòmetres i tradicions molt diferents han trobat maneres semblants de recordar i mantenir present algú que havia estat important per a elles.
Una necessitat profundament humana
El fet de continuar pensant en una persona, recordar què diria o reservar espais per recordar-la no implica necessàriament que no hàgim acceptat la seva mort.
Sovint, simplement reflecteix la importància que aquella relació segueix tenint en la nostra vida. Potser per això experiències semblants emergeixen una vegada i una altra en cultures, èpoques i contextos molt diferents. Les formes canvien. Però la necessitat de mantenir present qui ha estat important per a nosaltres continua sent profundament humana.
