Columbaris urbans: quan el record torna a formar part de la ciutat
Durant segles, recordar els nostres éssers estimats va ser un gest íntim i quotidià. A Çatalhöyük, un dels assentaments neolítics més antics coneguts, al centre-sud de l’actual Turquia, els morts es col·locaven sota el terra de les mateixes llars. Amb el temps, els enterraments es van traslladar a tocar de les esglésies. I més endavant, als cementiris, ja fora dels límits de la ciutat. I amb aquest desplaçament, el record també es va allunyar.
Ara, projectes com el Mausoleu Metropolità de Barcelona trenquen aquesta distància. Situat al barri de Navas, al cor de la ciutat, aquest espai de columbaris urbà representa un canvi profund: ens permet ser més a prop —física i emocionalment— de qui ja no hi és.
Index
Més a prop, més sovint
Anar a recordar algú estimat no hauria de ser una excursió. Hauria de poder formar part del dia a dia, com anar a fer un cafè o sortir a passejar. Aquesta és la idea que hi ha darrere del Mausoleu Metropolità de Barcelona: un lloc proper, integrat en la vida urbana, que trenca amb la solemnitat i la distància emocional dels cementiris convencionals.
Amb més d’11.500 columbaris a l’interior de la cripta de l’església de Sant Joan Bosco, es tracta d’un espai accessible, segur i obert a tothom. S’hi pot anar caminant, en bici o en metro. I no cal esperar una data especial per fer-ho.
Arquitectura per al dol i la vida
L’arquitecte Carlos E. Montoya tenia clar que no es tractava només de construir un espai funcional. Volia crear un lloc que acompanyés emocionalment. Cada detall —començant per la rampa d’entrada i la llum càlida del vestíbul revestit de fusta— està pensat per generar calma, reflexió i esperança.
Els 12 vitralls d’Alfons Oller, inspirats en les estacions de l’any, parlen del cicle vital. La primavera com a renaixement. L’hivern com a repòs. Aquest joc de llums i colors dona vida a aquest espai de columbaris urbans i convida a recordar sense tristesa.
Una memòria que torna a casa
El que a primera vista pot semblar una innovació radical és, en el fons, una manera de tornar als orígens. Tal com recorda Carlos E. Montoya en una entrevista al blog, en les primeres societats els morts convivien amb els vius, enterrats sota el terra de les mateixes llars. Amb el pas del temps, però, els llocs d’enterrament es van allunyar dels espais habitats, i el record també es va fer més distant.
Ara, amb els columbaris urbans, tanquem un cercle: la memòria torna a casa, i ho fa al nostre dia a dia, més a prop de la vida que vivim.
El Mausoleu Metropolità de Barcelona recupera aquesta proximitat perduda i ens recorda que la mort no és una excepció, sinó una part més del nostre camí. I que honrar aquells que hem estimat no hauria de ser un moment aïllat ni carregat de solemnitat, sinó una manera de connectar amb la vida des de l’estimació i el record.
Una nova manera d’honrar i recordar
A Espanya, gairebé la meitat de les persones difuntes són incinerades. Però encara falten espais dignes i accessibles per conservar-ne les cendres i mantenir-ne viu el record. El Mausoleu Metropolità de Barcelona respon a aquesta necessitat amb un model pioner de columbaris urbans. Es tracta d’un espai sagrat, sí, però també un espai viu. Un lloc on el dol pot conviure amb la rutina. On el record no queda ancorat en el passat, sinó que es manté present, com les estrelles que donen nom als diferents àmbits del mausoleu: Vega, Rigel, Atria i Navi.
I potser això és el més important: que recordar no sigui un acte excepcional, reservat per a aniversaris o dates marcades, sinó una part més de la nostra manera de viure. Un lloc on poder tornar sempre que ho necessitem.
